Els acudits i la llengua.

Saben aquel que dice que es un tío que iba por la playa y se encuentra una lámpara maravillosa, se le aparece un genio y le dice: 
 - Oh amo y señor, pedidme lo que queráis, vuestro deseo será concedido.
Diu: 
 - ¡Hazme rico!
Y se lo comió.

En aquest acudit hi ha un decalaix lèxic amb la paraula "rico". Quan l'home que es troba al geni li diu que el faci "rico" es refereix al significat de tenir molts diners; en canvi el geni es refereix al significat de "rico" referent a alguna cosa que té bon gust.

Aquí teniu l'acudit que he escrit explicat per l'Eugenio i d'altres també explicats per ell

Puntuen als professors de les escoles de NYC

A principis d’aquest mes es va publicar un article al diari americà “The New York Times” que exposava un rànquing dels professors de les escoles públiques de Nova York. Els professors estaven ordenats segons la seva eficàcia de 0 a 99, sent 0 la pitjor puntuació i 99 la millor; aquesta puntuació es va obtenir segons les notes que treien els alumnes. La següent imatge és la que va posar el diari juntament amb l'article, es veuen les puntuacions segons barris en un mapa de la ciutat i les escoles amb major i menor puntuació.

 

Van estar criticats, amb raó, diversos aspectes d’aquesta classificació tal com el fet de que no es publiquin les puntuacions dels professors d’escoles privades o concertades, ja que si es publiqués que un professor d’escola privada es pitjor que el d’una publica, els pares canviarien els fills i, per tant, les escoles privades s’arruïnarien. Un altre tema que va estar criticat va ser el fet que no es tingués en compte el progrés d’un estudiant, o l’ambient en el que viu, que pot ser gran causant de que l’estudiant tingui mals resultats.

Després de que “The New York Times”, el diari que va publicar la notícia, rebés moltes crítiques dels professors, va decidir obrir un web on els professors poguessin explicar el perquè de la seva puntuació. Aquí deixo algun comentari extret de la web.

Un professor, clarament indignat per la publicació, demana en el següent comentari que les organitzacions que han fet aquest rànquing que també es faci una llista dels seus treballadors:

“The news organizations that litigated to make this evaluation material public should now feel compelled to publish their own staff members' personnel evaluations. Warts and all. Feel free to include whatever explanatory and circuitous caveats you can come up with. It's only fair.”

Aquí podeu veure un altre cas de puntuació als professors, en aquesta ocasió són els alumnes els qui puntuen als seus mestres.

Petita biografia de J.D. Salinger

J.D. Salinger, va néixer a Nova York l’1 de gener de 1919 i va morir a Cornish, un poble de New Hampshire, Estats Units.

Fill de mare catòlica i pare jueu, va estudiar a una acadèmia militar d’elit. Més tard va anar a la Universitat de Nova York i a la de Columbia. Va ser mobilitzat per l’exèrcit el 1944 per participar en el desembarcament de Normandia. El 1945, després de llicenciar-se, va començar a publicar alguns contes a la revista “The New Yorker” que de seguida van obtenir una gran fama.

“El vigilant en el camp de sègol” (The catcher in the Rye), és la seva única novel·la; ha tingut una gran repercussió en el món de la literatura, i va provocar una gran controvèrsia, sobretot els primers anys, ja que utilitza moltes paraulotes, i parla molt de la sexualitat del protagonista.

Més tard va publicar tres llibres més: Raise high the roof beam, carpenters , Franny and Zoey i Seymour: an introduction. Que parlen d’un noi anomenat Seymour i de la seva família que, segons he llegit, també són llibres bastant psicològics.

Finalment, als anys seixanta, decideix amagar-se de tothom, prohibeix que l’hi facin fotos i marxa a viure a Cornish on passa els últims 30 anys de la seva vida. Salinger mai va voler vendre els drets de “El vigilant en el camp de sègol” al cinema, tot i la fama del llibre.